Venbariarismes

Cares i carotes

2012-02-15T10:46:00.000-08:00

Són moltes idiferents: cares d’alegria, de dolor, desorpresa, de indignació, de dubte, de por, de paciència de indiferència, caresjoves , ingènues, cares madures, experimentades, cares de llum, cares que miren, cares queescolten, cares que veuen, cares que pregunten, cares, cares, cares....

Però no carotes.

No m’importaensenyar les meves cares, encara que en siguin moltes, perquè totes elles sónjo, però les carotes són una altra cosa.

A mi no m’agradenles carotes. Ni les de cartró ni les de debò. Ni les de la pell ni les de l’ànima.Al darrera de tota carota hi ha un engany, un dissimuli, una aparença irreal i una voluntat de no mostrar .

Això és el quetenen les cares, que no ens permeten mentir. Són com són, boniques o lletges,però sempre són veritat.

Les carotes ens faninvencibles, però esquerps i distants. Les cares ens fan vulnerables però a l'hora susceptibles de ser estimats.

GlòriaVendrell i Balaguer

Febrerdel 2012

L'avi en fa vuitanta-dos

2012-02-08T03:26:00.000-08:00

Hoy es el cumpleaños del “avi”, el segundo cumpleaños sin ti.

No te preocupes que todoestá bien.

Sabemos que estás dondeestás y que estás muy bien,

Pero la verdad, es que a veces nos gustaría saber mucho más.

Como hoy por hoy, ésto no es posible,

mientrasllegue el día del reencuentro,

hacemos todo por quererlecomo lo hubieras hecho tú,

hacemos todo poragasajarle como lo hubieras hecho tú,

hacemos todo por cuidarley consolarle, como lo hubieras hecho tú,

hacemos todo para que seafeliz, en la medida que se puede,

que es corta, aunque suficiente.

Hoy cumple ochenta y dos y a pesar de tu ausencia,

que de tanto entanto le humedece los ojos,

nos pareceun abuelete afortunado.

Te queremos iaia. Tequeremos avi.

Glòria Vendrell i Balaguer

febrer del 2012

Agnòstics i creients: vuit qüestions

2012-02-03T08:44:00.000-08:00

Quan parlo de la creença en Déu, parlo també de la creença en la seva gràcia, que vol dir del seu do d'amor radical i absolut, perquè parlo d'una creença que no es queda en el discurs teològic-intelectual, sinó que necessita fer-se experiència. Dit això, m'agradaria molt que aquests vuit punts servissin, no solament per a pensar una mica, sinó també per a fer-los experimentalment propis:

1.- L’agnòstic pretén que el discurs cristià sigui racional, però com que la racionalitat sempre es queda a les portes de la realitat, ja que solament pertany a una de les parcel·les del coneixement, cal oferir un discurs raonable i que no solament racional. Cal desemmascarar les falses apreciacions que tenim del fet de creure, ja que tota la nostra vida és plena d’actes de fe :

· La creença en ser fills dels pares que ens han dit que ho són ( La majoria de la gent no ho ha comprovat científicament, perquè te prous indicis raonables de que certament puguin ser-ho)

· La certesa de la història tal i com se’ns ha explicat, des dels albors de la humanitat (normalment confiem en els que sí que han investigat i fem un acte de fe en el que ens diuen )

· La certesa de anècdotes i històries viscudes en el si de la família, que no posem en dubte, perquè qui ens les explica no ens vol pas cap mal, ans el contrari.

· Tenim molts avantpassats dels quals potser no en tenim cap “evidència científica”. La seva existència no està pas lligada a la “comprovació”, és independent de la ciència empírica.

· La confiança en un diagnòstic metge, malgrat no ho puguem comprovar personalment.

· La suposada confiança en que els mitjans de comunicació ens comuniquin veritat i no mentida. Tret d’algunes excepcions, ningú va a buscar les persones i els fets in situ, per comprovar la veracitat del que ha ocorregut.

· La creença en l’existència d’ones de so ( ràdio, telefonia, imatge...) malgrat no les haguem vist mai.

· Etc etc etc.... hi ha una llarga llista d’etcèteres que no acabaríem mai. Així doncs l’existència humana està marcada per la creença a tots els nivells... per què doncs hauria de ser diferent, pel que fa a la creença en Déu i en el seu amor?

2.-L'agnòstic està marcat per una vida en lluita en Déu, per tal de creure o no creure. Malgrat el que hom pensi, hi ha un punt d’unió entre l’agnòstic i el creient, que és el sofriment i el combat per tal de creure o de no creure. El punt de separació és molt petit. En realitat hi ha més coses que ens uneixen que no pas les que ens separen.

3.-En la mecànica agnòstica de insatisfacció i recerca contínua, no hi ha altra cosa que un desig implícit de plenitud. En la línea de Sant Agustí, tot desig ha de respondre forçosament a una realitat. Si tenim set és perquè existeix aigua que la calmi, si volem progressar és perquè existeix la possibilitat de fer-ho, si tenim gana és perquè existeixen aliments, si desitgem que ens estimin és perquè hi ha algú que ens pot estimar encara que sigui amb limitacions.... així doncs, si cerquem respostes al sentit de la vida és perquè existeix un sentit.

4.-Tal com afirma Max Sheller, l’animal té consciència, però no té autoconsciència. Tenir autoconsciència dons, ja ens indica quelcom molt important: autoconsciència.. per a qui ? i per a què?.... si no hagués resposta possible, no caldria tenir-la. Així doncs, Si l’autoconsciència ens condueix inexorablement a la recerca de respostes,és perquè són respostes existents.

5.-V.Frankl ho afirma en el seu llibre “ La presencia ignorada de Dios”. Hi ha un potencial de gràcia en l’home, de manera que tot amor és el reflex de l’ésser de Déu en nosaltres. En la mateixa direcció apunta L.L.Ruiz de la Peña, dient que " Tot l’amor que hi ha en el món és marca de la real presència de Déu en la història, se’n sigui conscient o no se'n sigui "

6.-La capacitat de renúncia, de no acollir... en definitiva la llibertat, és una capacitat solament humana. Els animals són éssers mimètics, no es poden qüestionar sobre si mateixos i no són capaços d’optar . L'amor de Déu, en tant que amor, solament pot ser acollit des de la llibertat.

7.-L'existència de Déu no es pot ” demostrar “, però sí que es pot “mostrar”. L’Escriptura és plena de testimonis que malgrat no poden “demostrar” Déu i la seva gràcia, no fan altra cosa que “mostrar-lo”i “ mostra-la” existent. En la línea abans esmentada, de llibertat i d’autoconsciència, la certesa de Déu i del seu amor com a do gratuït, mai pot ser una evidència, ja que atemptaria a la llibertat. L’evidència s’imposa per ella mateixa. Els camins de la gràcia de Déu forçosament han de ser velats i discrets, tot i que prou suggerents.

8.-No es viu igual acollint la gràcia de Déu que sense acollir-la. Això té implicacions serioses. Encara que existeixi el marge del dubte, sempre serà més saludable i més sa ,creure que no creure. Creure salva, però no creure no salva de res, ans al contrari : angoixa.

Glòria Vendrell i Balaguer

febrer del 2012

Maripeus, Paquita patatona, Xiuxiueta i el Mateu camionet

2012-01-28T15:55:00.000-08:00

La Maripeus estava una mica trista i cansada de que els seus amics i amigues se’n riguessin d’ella perquè tenia unes cames molt llargues i uns peus molt grans…

Aquell dia va decidir que ja n’hi havia prou i se’n va anar de l’escola ben avorrida, però amb l’esperança de trobar algú amb qui passar-s’ho bé.

No va passar gaire estona, que distreta, es va ensopegar amb una cosa arrodonida i de color marró fosc....

- Carai! Si és una patata solitària- va pensar la Maripeus.

- Què fas aquí al mig del carrer tota sola ?

- M’he cansat de esperar que em fessin servir per fer el menjar a la cuina de l’escola... diuen que sóc massa lletja i amb la pell molt arrugada.... buff.... em dic Paquita patatona... i tu?

- Maripeus, li va contestar la nostra amiga.

Com que les dues estaven ben soles i ben avorrides, van decidir marxar juntes a algun lloc on poguessin ser de profit per algú.

Quan estaven creuant la primera cantonada de l’escola, una veueta dolça les va aturar:

-eiiii !!!! espereu-me!!!!!! Jo també vull venir amb vosaltres. Sóc la Xiuxiueta, la campaneta del silenci.... pico i repico perquè els nens i les nenes sentin el meu so, però estan tan distrets i són tan cridaners, que no em senten mai. Ja sóc velleta, i com que m’estic fent mal bé , de tant de temps que porto a l’escola, aquest matí m’han llençat a les escombraries .... jo també vull venir amb vosaltres!

La Maripeus va tenir una idea fantàstica ! :

- Li podem preguntar al Mateu camionet si vol acompanyar-nos. Segur que ens dirà que sí ! tot plegat està tot ple de pols dalt del prestatge de la classe, perquè com que és tan petit, mai ningú no el veu, per poder-hi jugar.

El Mateu camionet es va posar d’allò més content amb la proposta . De manera que sense pensar-s’ho més, els quatre amics es van posar en camí. No pararien fins que trobessin un lloc on fossin de profit per algú.

El que mai s’haguessin imaginat els nostres amiguets és fins a quin punt en serien de profitosos !

Cada cop que arribaven a un país, com que no sabien fer altra cosa, explicaven a tothom, tots els contes que havien sentit a l’escola on vivien. La gent del país també els explicava mil històries i aventures d’aquell indret i després s’acomiadaven i tornaven a posar-se en camí a un nou país....

Com que a cada lloc on anaven sempre passava el mateix, va passar que cada cop sabien més contes..

A la Paquita patatona, com que tenia el cap ben gros, no li costava gens de retenir totes les històries, i les anava guardant sota la seva pell amorronida i arrugada.

Abans de començar a contar contes, la xiuxiueta picava i repicava i estenia un buf de silenci per tota la contrada, de manera que tothom es quedava embadalit escoltant...

La Maripeus com que tenia les cames llargues i els peus prou grans, corria pels carrers avisant, quan arribava l’hora dels contes.

I el Mateu camionet, ho feia tot més fàcil per anar d’aquí cap allà. Encara que era petitó, feia tants viatges com calia per portar els seus amics, d’un país a un altre.

I van omplir el món de contes : contes de mar i de muntanya, de gent menuda i de gent gran, contes de cel i de terra, contes de pell blanca i de pell bruna, contes de pobles i de ciutats, contes d’amor i de guerra, d’arbres i d’animals, de rialles i de tristors, de maduixes, de fades, de gegants i de nans...

Però el conte que més agradava a tothom sempre era el de la Maripeus, la Paquita patatona, la Xiuxueta i el Mateu camionet, que abans eren infeliços i que ara ja no ho són.

Glòria Vendrell i Balaguer

Gener del 2012

Paraula i silenci

2012-01-24T14:20:00.000-08:00

fotografia del Joan Pau Inarejos Vendrell

Benet XVI : Jornada de les comunicacions socials:

Cuando palabra y silencio se excluyen mutuamente, la comunicación sedeteriora, ya sea porque provoca aturdimiento, o porque por el contrario, creaun clima de frialdad; sin embargo cuando se integran recíprocamente, la comunicaciónadquiere valor y significado(…)

El silencio es parte integrante de la comunicación y sin él no existenpalabras con densidad de contenido. En el silencio escuchamos y nos conocemosmejor a nosotros mismos ; nace y se profundiza el pensamiento, comprendemos conmayor claridad lo que queremos decir o lo que esperamos del otro; elegimos comoexpresarnos (…)

Del silencio brota una comunicación más exigente todavía, que evoca lasensibilidad y la capacidad de escucha, que a menudo desvela la medida y la naturalezade las relaciones (…)

El silencio también ayuda a discernir y a relacionar las situaciones que aprimera vista parecen desconectadas entre si, a valorar y a analizar losmensajes; esto hace que se puedan compartir opiniones sopesadas y pertinentes,originando un auténtico conocimiento compartido. Por eso es necesario crear unecosistema que sepa equilibrar silencio, palabra, imágenes y sonidos (…)

El silencio puede a veces ser más elocuente que una respuesta apresurada ypermite a quien se interroga, entrar enlo más recóndito de si mismo y a abrirse el camino de respuesta que Dios haescrito en el corazón humano.

El silencio es el lugar donde Dioshabla al hombre. Si Dios habla al hombre también en el silencio, el hombredescubre igualmente en el silencio la posibilidad de hablar con Dios y de Dios.

Roma, gener del 2012

2012-01-22T08:55:00.000-08:00

La llum del dia trenca les nuvolades i el celes tenyeix de porpra. Volem a Roma.

Una de les set colines, la colina vaticana ensespera al matí i ens acomiada al capvespre.

Bernini i Michel Anggelo ens piquen l’ullet.

Estels i cúpules, l’arbre i “ el nen “ .... iel blau de la tarda que enfosqueix.

La clau de Pere s’estén als nostres peus, com una catifa de llums, encara nadalenques

Al bell mig de la piazza Nabona, els quatrerius obren les goles i ens obsequien amb dolls d’aigua blavosa i groga.

El Tíber dorm mentre creuem el riu i el castellde sant Angel·lo ens esguarda.

Fullesdaurades reposen plàcides i murmullen paraules inintel·ligibles,
que s’emporta laremor tèbia del vent

Caravaggio ens ha mostrat el seu quadre : Mateui el dit del Mestre en clarobscurs... com la tarda romana

El Panteó monumental i esplèndid sempre emsorprèn, portentós i impertèrrit al pas del temps.

La seva cúpula gegantina i rodona guardasempre gelosament l’única obertura de llum,

que ara per ara és ben fosca

Monstres d’aigua vigilen secretament la seva entrada .

De nou en el cel, deixant enrere ladesembocadura del Tebere...i el port... i la ciutat eterna.

Tornem a Barcelona. Ara ens besa el sol, lallum, el mar i el cel.

Glòria Vendrell i Balaguer

NENS

2012-01-18T11:04:00.000-08:00

Des de molt jove he estat envoltada de nens : primer els fills, desprésnebots, fills d’amics i coneguts que no han deixat de passar per casa, ara unnét i des de fa uns anys, una classe de menjador plena de menuts que riuen,juguen, ploren i s’escridassen .

Hom pensa que ens prenen temps i altres coses, però m’he adonat de que és just el contrari : creiem que hem d’ensenyar, educar, donar, oferir als nens.... iés veritat, clar que sí! però si haguésde posar en una balança, tot el que crec que ofereixo i tot el que he rebut irebo... no sé pas cap a on es decantaria la balança!

He après a fer el pallasso sense complexos, a inventar històriesllarguíssimes, que tenen finals diferents depenent del dia i de la situació, acrear personatges imaginaris que no hagués imaginat mai, sense l’ajuda de tants ulls expectants, heaprès a somriure encara que no en tingui ganes, a gaudir d’un tros de paper, d’unamirada dolça, de cançons senzillíssimes... he après a ballar al compàs del no-res, a fer cançons que oblido al cap d’una estona. He après a pensar sense fer-ho,a renyar quan no voldria, a vigilar com qui no vol, a fer de monstre, de llop,de cargolet, de fada i de princesa...

Els nens ens obliguen cada dia a canviar d’estratègies, ens ajuden adesprogramar-nos, a deixar de patir pel demà, ja que ells s’encarreguen de quecada dia sigui diferent... Els nens ens descol·loquen, ens belluguen, ens fanviure espontània i simplement.

Ens treuen el millor i també el pitjor, perquè ens mostren la nostra cara més lletja, elsnostres errors i mancances, les nostres incapacitats, els nostres límits....però és honest i saludable saber qui som i com som . Hi ha molta gent que no hosap i que viu entre penombres.

Els nens són llum, són color, són repte, són possibilitat, són conte, sónllibertat... són els petits que viuen en nosaltres i que un dia vam ofegar...

Tant de bo que mai me’n faltin!

Glòria Vendrell i Balaguer

Et penso i t'evoco

2012-01-15T12:27:00.000-08:00

un any després

Em costa imaginar-te absent per sempre

tants de records de tu se m'acumulen

que no deixen espai per a la tristesa

i et visc intensament sense tenir-te.

Te'm fas present en les petites coses

i és en elles que et penso i que t'evoco (...)

Tu ja no hi ets i floriran les roses

maduraran els blats, i el vent tal volta

desvetllarà secretes melodies (...)

No tornaràs mai més,

però perdures en les coses i en mi de tal manera,

que em costa imaginar-te absent per sempre

Miquel Martí Pol

"Dios ama como crea, desde la nada "

2012-01-13T14:10:00.000-08:00

La gràcia no és una súper-estructura simplement adossada a la naturalesa, no és quelcom que tingui a veure amb l’essència i no amb l’existència. Si és lícit parlar d’immanència del fet sobrenatural en les estructures de l’ésser humà i no solament de la seva transcendència, així doncs la seva presència ha de ressonar d’alguna manera en aquestes estructures. Necessàriament ha de fer-se psicològicament experienciable, però no obligadament com quelcom excepcional ( que seria el cas dels místics ) sinó de forma general i ordinària. Solament així la gràcia pot ser llum, consol, goig, estímul dinàmic i pol atractiu de la condició humana.

L'alegria i la festa que dóna la gràcia, és una realitat moltes vegades mal entesa o oblidada. Si no tenim dues vides, sinó una de sola que es desplega en dues fases, doncs tampoc hi ha dues felicitats, sinó una de sola, que al igual que la vida, ha de començar ara.

El que experimentem ingènuament tantes vegades com natural, és jaexperiència sobrenatural. Totes les experiències cabalment humanes, són sempreexperiència de gràcia i que no de la naturalesa ( pura).

Lluny d’exigir carismes extraordinaris igràcies espectaculars, el cristià es capaç de detectar en l’entorn , laconstant, poderosa i consoladora ( a la vegada que discreta i velada) presènciade la gràcia. Comprendrà que ella és, no una cosa al costat d’altres coses,sinó una determinada qualitat que revesteix totes les coses, quan són tocadesper l’amor de Déu.

El hombre es simultáneamente eindisolublemente, ser social y ser personal. En cuanto ser social es unalibertad situada, determinada de antemano por su medio. En cuanto ser personales una libertad responsable y autónoma (...)

La gracia se dispensa corporativamente enla mediación de la comunidad humana, como y porque esa comunidad es mediadorade la propia personalidad. Nadie pues alcanza la salvación sin la personalasunción de la gracia en otros, quienes a su vez, la manifiestan y latransmiten. Yo no podría creer y ser agraciado, si otros antes que yo nohubiesen creído y sido agraciados (...)

De modo análogo, si es la des-gracia y no la gracia, lo que tomacuerpo en la sociedad, ésta no será ya mediadora de salvación, sino deperdición. La repulsa de la oferta divina se objetiva necesariamente eninstituciones, usos históricos, reglar morales, cultos religiosos, vida social…todo lo cual comporta una herencia negativa, socialmente acumulada eindividualmente recibida, en base a la cual la libertad de las personassingulares oscilará espontáneamente hacia el polo negativo de la relación conDios (...)

Quien se encuentra en un medio social opacoa la gracia, quedará en suma negativamente afectado por una determinacióninterior a su yo, y anterior a su opción (...)

Quien es insensible a la gratitud – y elautosuficiente lo es- no tiene el sentido de la gratuidad; la idea de unarealización de lo humano solo posible mediante el puro don, habrá de sonarle aescándalo y a locura.

Dios ama a los menos dignos de ser amadosporque son los más necesitados de su amor. Los más amados son los menosamables, porque Dios ama como crea: desde la nada.

La salvación es el Salvador. Es la vidamisma de Jesucristo dándosenos. A ella se accede, no por la vía de laimitación, sino por la vía de laapropiación o participación de su ser (...)

Juan L. Ruiz de la Peña. " El don de Dios"

L'ètica de la gràcia

2012-01-10T14:46:00.000-08:00

Malgratel discurs de la gràcia que ha ressonat i ressona en la història de l’Església,no podem passar per alt, la grandíssima dificultat que hem tingut i que tenim,d’acceptar la gratuïtat en tot el seu ventall , amb totes les seves conseqüènciesi amb tota la seva profunditat.

Esticd’acord amb tants d’altres, i de fetaixí ho defenso moltíssimes vegades, que el tret distintiu de la fe cristiana,és l’encarnació, però crec també que el fet encarnatori camina de la ma del’amor gratuït. No puc contemplar un misteri sense l’altre.

Almarge de les discussions al respecte, joparteixo de la premissa de que quan parlem d’ètica i de moral, no parlem de lamateixa cosa. Ètica seria la reflexió crítica sobre la moral i aquesta serial’adhesió ( voluntària o inconscient ) a una sèrie de costums o normes. Lacatedràtica Adela Cortina diu que l’Ètica és la reflexió sobre el comportamenthumà i sobre les condicions de possibilitat d’establir una moral. Aquestadefinició s’acosta bastant al que pretenc explicar i dóna raó de ser al títold’aquest petit assaig. Quan parlem de “l’ètica cristiana” no se fins a quinpunt som conscients de quina cosa estem parlant, perquè sospito que sovintoblidem que té més a veure amb la gràcia que amb el costum, la norma , elcompromís i l’exigència.

Anem a pams:

Independentmentde tota especulació lingüística, si ens cenyim a l’estricta etimologia, laparaula grega eqos, significa hàbit,costum, ús... i el terme llatí mosmoris, que traduïm per “ moral “, el diccionari el defineix per costum,manera de viure, però també per norma oprecepte. En qualsevol dels dos casos ens trobem que la manera de ser cristiana, per dir-hod’alguna manera, no seria altra cosa que una sèrie d’actituds que hem fet nostres; però per ser honestos,hem de dir que cap de les dues etimologies no clarifica gens ni mica, quina ésla font i el motor d’aquesta manera de viure.

Sipartim doncs de que l’ètica cristiana , ha de fer una reflexió crítica per apoder legitimar la moral , llavors la pregunta ètica no serà “ quina cosa m’està permès? “ què estàbé ? què està malament ? “, sinó que del que es tractarà, és de conèixer lafont que ens mena a viure d’una manera determinada.

Uncristianisme que es defineixi en termes de conducta, penso que és uncristianisme que es queda en les beceroles.

Abans que ningú faci cap opció pel Crist, ha estat Ellqui ha optat per nosaltres. El cristianisme és la religió de l’amor i això hoés de debò i radicalment. No es tracta solament de paraules boniques . Déu ensha estimat abans. No podem oblidar-ho :

Jn 15, 16 : No m'heu escollit vosaltres a mi; sóc jo qui us he escollit a vosaltres i us he confiat la missió d'anar pertot arreu i donar fruit, i un fruit que duri per sempre.

CEC 27 Eldeseo de Dios está inscrito en el corazón del hombre, porque el hombre ha sidocreado por Dios y para Dios; y Dios no cesa de atraer hacia sí al hombre y sólo en Dios encontrará el hombre la verdady la dicha que no cesa de buscar.

Sant Agustí :No em buscaries, si no m’haguessis trobat

Així doncs, si l’essència delcristianisme radica en que Déu s’ha encarnat i que ha creuat la frontera del tempsi de l’espai per anticipar-se en l’amor envers nosaltres, vol dir queessencialment el cristianisme és una relació amorosa. Goso dir, una relació “d’enamorats”. I en quina relació d’enamorats hi cabria la pregunta sobre “ quèfer? “ “ com actuar?”. Els enamorats segueixen el dictamen del cor, no cal queningú els digui com s’han de comportar per mostrar-se com enamorats. És obvi.Està clar que qui està enamorat canvia la seva vida : la seva manera de pensar,d’ocupar el temps, de situar-se en la història, de comportar-se etc. La sevamoral brolla de dins, està en consonància amb Aquell que estima, precisamentperquè l’estima. Malament aniríem si unaparella d’enamorats s’hagués de qüestionar extrínsecament sobre la seva manerade viure l’amor ! potser diria molt dela seva capacitat d’autocrítica i d’anàlisi, però molt poc de la qualitat de laseva relació..

Ésfonamental el tema de la gràcia, que prové de la paraula grega caris , quesignifica do. El regal sempre ésgratuït. L’amor de Déu sempre ésgratuït. L’acolliment d’aquest amor, per part de l’home, provoca fruits abundants:

L. Dufour : La gracia de Dios no es estéril (...)El amor de Dios es fuente de constanteactividad y transformación(...) Si la gracia de Dios es el secreto de laredención, es también el secreto de la forma concreta cómo la recibe y la vivecada cristiano (...)

L.Borriello : Todagracia es un don gratuito; es un favor que tiene como única fuente la soberaníadel amor divino. Y este amor no es debido a la criatura; ésta no lo merece; esresultado de una iniciativa completamente gratuïta de Dios

Emresulta una mica estrany fer “ revisions de vida cristiana” en la línea de sila nostra vida és segons Crist o no, posant com a ull de mira les pròpiesobres, com si aquestes naixessin del no res. Quan algú s’enamora, està clar quela seva vida canvia, però sempre en aquest ordre i no pas a la inversa. Sónmolt clarificadors tants d’exemples que sovintegen el Nou Testament :

Jn 15, 4 :Estigueu en mi, i jo estaré en vosaltres. Així com les sarments, si noestan en el cep, no poden donar fruit, tampoc vosaltres no en podeu donar si noesteu en mi. Jo sóc el cep i vosaltres les sarments.Aquell qui està en mi i jo en ell, dóna molt de fruit, perquè sense mi no podeufer res

Mt. 5,14 : Vosaltres sou la llumdel món

La sarment sola, fora del cep, per més que ho intentii s’hi esforci, no podrà mai produir raïm.

A la vida quotidiana, qualsevol focus, làmpada,bombeta etc, no pot donar llum si noestà connectada al corrent elèctric. Igual que la sarment, separada de la fontde la llum, per més que hi posi ganes, no en pot donar ni una espurna.

Del que es tracta doncs, és d’estar units a Crist, elcep veritable i llum del món. En els doscasos, ser llum i ser raïm ha estat una gràcia, la conseqüència lògica d’estarunits a qui tot ho pot i tot ho espera de nosaltres.

La bona notícia de l’evangeli rau en que no estemcondemnats a viure cansadament a mercè dels nostres esforços o no esforços. Sivivim centrant totes les coses en el nostre esforç personal, en el complimentde la llei i en l’estricte sentit del deure, especialment a la vista de que elsresultats mai són els que esperàvem, tot plegat resulta un pes molt feixuc.

Mt.11,28 : Veniu a mi tots els qui esteu cansats iafeixugats, i jo us faré reposar.

No podem convertir “l’ètica cristiana” en una mena decursa o de competició, perquè ni la sarment ni la làmpada escull l’amplada i laproporció del seu fruit i de la seva llum.

Sortosamentexisteix una vida nova, un esperit diferent del nostre, que se’ns ofereixgratuïtament:

Rom 8,1-2:Ara ja no pesa cap mena de condemna sobreels qui viuen en Jesucrist, perquè la llei del'Esperit, que dóna la vida en Jesucrist, t'ha alliberat de la llei del pecat ide la mort.

Crec honestament que ser cristià no pot ser pas unaexigència, sinó un plaer. La mare Teresa de Calcuta va afirmar que Jesús no vapredicar una religió nova, sinó una vida nova. Aquí està el moll de l’os !... Llavors a qui no viu prou com un cristià,no li podem fer un judici moral, perquè Crist ens ha alliberat de la llei. Noés un problema d’esforços, sinó de fe. Davant la manca” d’obres”, la solució no passa per un esforç encaminat aaconseguir-les, sinó per” treballar” ( per dir-ho d’alguna manera) el desig d’enamorar-se més i més de Crist Noés una qüestió de bons i dolents, sinó tota una altra cosa que arrela en el méspregó de l’ésser:

I Jn 4: El qui no estima no coneixDéu, perquè Déu és amor.

Simone Weil: Quan la terra aculluna llavor que engendra una planta, si aquesta planta s’orienta de manera quepugui rebre els raigs del sol, la planta s’eleva en un moviment contrari a laforça de la gravetat – Weil afirma que Déu ha dipositat en nosaltres una llavordel seu amor, sense que sabéssim de quina planta es tractava, fins que s’haconvertit en un arbre. Aquesta llavor és la gràcia.

Si no ens submergim enaquesta lògica de la gratuïtat, quan no fem les coses ben fetes, tal com livaig sentir dir a la Claustre Solé, enlloc de sentir-nos pecadors, que és una gràcia, ens sentim culpables, que ésuna tara.

En la transgressió –pecat -omissió, és de summa importància recobrar el sentit de la “confessió”, que noés tant una confessió de les faltes comeses, sinó una confessió sincera iagosarada, de l’amor gratuït de Déu, que sortosament és diferent del nostre ique és capaç, no solament de perdonar, sinó de regenerar i de fer possible unavida nova:

Jn 8,11--Jo tampoc no et condemno. Vés-te'n, i d'ara endavant no pequis més.

En aquesta línea sónespecialment significatives aquestes declaracions de G.K. Chesterton:

Cuando la gente me pregunta ami o a cualquier otro “¿ por qué te uniste a la iglesia de Roma?, la primerarespuesta esencial, aunque sea en parte incompleta es : “ para librarme de mispecados” porque no hay ningún otrosistema religioso que declare verdaderamente que libra a la gente de lospecados (...) el sacramento de la penitencia da una vida nueva y reconcilia alhombre con todo lo que vive; pero no como lo hacen los optimistasy lospredicadores paganos de la felicidad. El don viene dado a un precio ycondicionado a la confesión. He encontrado una religión que osa descenderconmigo a las profundidades de mi mismo.

Peruna coincidència significativa, la paraula hebrea i la paraula grega, traduïdesal llatí per gratia i en català per “gràcia”, designen a la vegada lafont del do en el qui dóna i l’efecte del do en qui el rep: la paraula hebrea ןה (hen) designa primordialmentla benvolença gratuïta d’un personatge de categoria, mentre que la paraulagrega caris famés incís en la bellesa i la bondat que provoca el do en qui l’ha rebut.

Quanalgú es mou en les aigües de la immanència, forçosament s’acosta alcristianisme projectant-hi les estructures lògiques de l’ètica humanista, quete com a centre i com a eix vertebrador la persona i solament ella. Em sapgreu, però, que a vegades, suposadament nedanten les aigües de la transcendència, continuem fent el mateix i apliquem elsmateixos criteris , oblidant que no es pot separar ןה de caris, que són la cara i la creude la mateixa moneda, i que abans queres, fonamental i radicalment, ha estatel do de Déu : el seu amor gratuït i indestructible.

Glòria Vendrell i Balaguer

"Cuando me amé de verdad" .- Charles Chaplin

2012-01-04T08:44:00.000-08:00

Charles Chaplin:

Cuando me amé de verdad, comprendí que en cualquier circunstancia, yo estaba en el lugar correcto y en el momento preciso. Y entonces pude relajarme.

Hoy se que eso tiene nombre : autoestima.

Cuando me amé de verdad pude percibir que mi angustia y sufrimiento emocional, no son sino señales de que voy contra mis propias verdades.

Hoy se que eso es autenticidad.

Cuando me amé de verdad dejé de desear que mi vida fuera diferente y comencé a ver que todo lo que me acontece contribuye a mi crecimiento.

Hoy se que eso se llama madurez.

Cuando me amé de verdad comencé a comprender porqué es ofensivo tratar de forzar una situación a una persona, solo para alcanzar aquello que deseo, aún sabiendo que no es el momento , o que la persona ( tal vez yo mismo ) no está preparada.

Hoy se que el nombre de eso es respeto.

Cuando me amé de verdad comencé a librarme de todo lo que no fuese saludable: personas y situaciones, todo y cualquier cosa que me empujara hacia abajo. Al principio mi razón llamó egoísmo a esa actitud.

Hoy se que se llama amor a uno mismo.

Cuando me amé de verdad dejé de preocuparme de no tener tiempo libre y desistí de hacer grandes planes, abandoné los mega-proyectos de futuro. Hoy hago lo que encuentro correcto, lo que me gusta, cuando quiero y a mi propio ritmo.

Hoy se que eso es simplicidad.

Cuando me amé de verdad desistí de querer tener siempre la razón, y con eso erré muchas menos veces.

Así descubrí la humildad.

Cuando me amé de verdad desistí de quedar reviviendo el pasado y de preocuparme por el futuro. Ahora me mantengo en el presente que es donde la vida acontece. Hoy vivo un día a la vez .

Y eso se llama plenitud.

Cuando me amé de verdad comprendí que mi mente puede atormentarme y decepcionarme. Pero cuando yo la coloco al servicio de mi corazón, es una valiosa aliada.

Y ésto es saber vivir.

No debemos tener miedo de cuestionarnos : hasta los planetas chocan y del caos nacen las estrellas.

Any nou amb el Pau petitó

2011-12-31T04:47:00.000-08:00

Tu omples de goig les portes de l'aurora i del crepuscle

salm 65,9

Per a ell si que ha estat un any nou

i per a tots nosaltres ha aconseguit que sigui un any preciós,

dels més bonics que recordo...

iaia Glòria

Venturós

2011-12-30T08:07:00.000-08:00

Venturós qui guarneix en son cor

-molsa i grèvol- la pau d'un pessebre

i esbatana la humida palpebra

cor endins a la llum, que no por.

Qui s'agença un Nadal per conhort

amb l'encís delicat de l'orfebre,

un Nadal que esvaint la tenebra

fa més pura l'estrella que és nord.

Venturós qui gronxola l'Infant

i oblidant-se del món un instant,

i de viure, a la Vida s'atansa.

Venturós qui el misteri reviu

cada jorn amb plaer renadiu

en un íntim esclat retrobant-se.

Miquel Martí Pol

M'agradaria tant!

2011-12-26T13:18:00.000-08:00

No sé que té elNadal que quasi a tothom enamora. És veritat que ni tot el món el celebra igualni tampoc per a totes les persones té elmateix significat, però hi ha un no sé què que impregna l’ambient de festa bonai l’omple també d’alegria de les bones.

Si prescindim delseu sentit cristià, que per a mi és el primer, tot i així hi ha tantes cosesaprofitables i valuoses ! ... sovint penso, que fins i tot per a qui no creu en res,aquest anomenat “ esperit nadalenc” deixa un rastre sinuós de coses, que potserles volem dissimular , tot dient que són “horterades”, quan en realitat són la cara més o menys visible iexterna, d’altres moltes coses, més o menys invisibles i pregones.

El menjar alvoltant d’una taula ben parada te molt a veure amb la vida rebuda en el si dela família, amb la comunió franca , amb l’amor abans rebut i després donat...En tota taula hi ha hagut qui ha servit, qui ha cuinat, qui ha pensat en elsaltres, qui ha endreçat , recollit i netejat... En tot regal hi ha sempre algúque ha pensat en algú altre, hi ha esforç, dedicació, temps i diners donats... Quantot això s’experimenta, la sobretaula esconverteix en festa... i siguem honestos, n’estem tan necessitats de tot plegat!!!

A mi personalmentno em molesta l’excés d’icones i símbols religiosos ( pessebres,llumetes,estrelles, angelets, nadales etc) quesovintegen els carrers , els mercats, les places i els centres comercials. Jase que al darrera hi ha un interès purament comercial, però també se que undia, el menys esperat, quasi com qui no se n’adona, una espurna de Nadal, potcreuar el gruix de ciment que embolcalla la nostres rutines i fer-nos alçar elsulls en una altra direcció que no és l’acostumada.

He de dir però, queformo part del cada cop més petit grup de gent , que se sent feliç i afortunat per tenir uns ulls diferents al que éshabitual i descobrir en el Nadal la empremta del misteri, la d’un Déu que es fanen i que jau en un estable entre Josep i Maria. Sembla que sigui una mena deconte, acostumats com estem als “ Pastorets” i als pessebres i pessebrets, peròés tan seriós , tan gran i tan profund, que cada cop més m’emociona.

M’agradaria tant poderdonar-vos aquests ulls!

Glòria

Nadal 2011

Bon Nadal a tothom

2011-12-22T02:40:00.000-08:00

Oh cel, deixa caure la rosada;

que el bé plogui dels núvols

i la terra obri el seu si!

Isaïes45,8

"Els Pastorets" de casa nostra

2011-12-20T08:47:00.000-08:00

Autor i direcció : Joan Pau Inarejos i Vendrell

Quan Somrius

2011-12-19T14:01:00.000-08:00

Nadal 2011

2011-12-17T12:21:00.000-08:00

Un àngel del Senyor se'ls va aparèixer

i la glòria del Senyor els envoltà de llum (...)

No tingueu por, us anuncio una bona nova:

avui a la ciutat de David

us ha nascut un Salvador, que és el Messies, el Senyor.

Trobareu un infant amb bolquers i posat en una menjadora

LLuc 2,9-12

L'estrella que havien vist sortir començà a avançar davant d'ells

fins que s'aturà damunt el lloc on era l'infant.

L'alegria que tingueren en veure l'estrella va ser immensa

Van entrar a la casa, veieren el nen amb Maria, al seva mare,

es prostraren a terra i el van adorar.

Després van obrir les seves arquetes i l'oferiren presents:

or, encens i mirra.

Mateu 2,9-12

El poble que caminava en la fosca

ha vist una gran llum

una llum ha resplendit per als qui vivien

en el país tenebrós.

Tu Senyor els has multiplicat

els has omplert d'una alegria immensa(...)

El jou que els afeixugava,

la barra que duien a l'espatlla,

el garrot del seu opresor,

tot ho has trossejat

com el dia de Madian.

Perquè ens ha nascut un infant.

ens ha estat donat un fill que porta a l'espatlla

la insígnia de sobirà.

Aquest és el seu nom:

" Conseller prodigiós"" Déu heroi"

" Pare per sempre"

" Príncep de pau"

Isaïes 9,1-6

L'estat del benestar

2011-12-05T13:24:00.001-08:00

“ Lapresión externa puede en cierta medida reducir

la responsabilidad delindividuo, pero eliminarla nunca”

A. Einstein.

La societat delbenestar, tot i que ens ha aportat tantes coses positives, penso que a la cap ia la fi ens n’ha aportat també moltes de negatives. Hauríem de poder pensar enles conseqüències que ha suposat.

Acostumats ( malacostumats ) a que el “papa-estat” solucioni tots els problemes, més que maiara en temps de crisi, ens trobem orfes, desatesos, vulnerables i insegurs.

La històriahumana ha vingut marcada per les relacions socials i pel teixit de solidaritatque creen. Els homes i les dones sempre hantingut cura dels fills, dels avis, dels malalts, dels orfes i les vídues, delsque no tenien treball,dels pobres, delsforasters...bé o malament, estem d’acord, però n’han tingut cura.

Les dificultatsde tots tipus han estat nombroses. S’han comès moltes aberracions fruit de laignorància, de la manca de cultura, de l’absència de tecnologia, de la manca de recursos, de les supersticions....d’acord, d’acord... però una cosa estava molt clara : com que no havia ningú quetragués les castanyes del foc, forçosament un havia d’assumir les sevesresponsabilitats i espavilar-se.

Lesresponsabilitats directes, per raons òbvies, han resultat bastant més fàcils de gestionar, que les responsabilitats indirectes ; peròsempre ha hagut algú o altre que mogut per conviccions internes, religioses opersonals, ha fet seva la dissort del món i ha eixamplat el cercle de la sevaresponsabilitat.

I a tot això, l’estatdel benestar, que hauria de ser una ajuda impagable per a gestionar més imillor la solidaritat ,com el bastó d’excursionistaque fa més fàcil la caminada, ha acabat essent un coixí- placebo, adormidor deconsciències.

Ens incomodatopar-nos arreu amb indigents i gent que malviu i que demana pels carrers ; iens justifiquem pensant que “ ens estafen” i que no és cosa nostra ; ensincomoda el dolor en general, perquè ens interpel·la... i ens queixem del “papa-estat” que no fa les coses ben fetes, que no hi ha prou residències d’avis, demalalts, d’acollida de menors, d’indigents, que no hi ha prou vigilància pels carrers que es cuidi de que “ ningú ensmolesti”, que no hi ha prous diners per ajudar tanta gent sense treball i tantsjubilats i vídues sense retribució etc.

No intento pasdir que tot això no calgui. El que vull dir és que quan parlem “d’erradicar la pobresa, la injustícia, lamalaltia etc”... sospito que del que parlem no és tan d’un desig pla i sincerde solidaritat i amor pels altres, sinó d’un egoisme emmascarat, que en el fonsen el fons, busca com a primera cosa “ estar tranquil i no tenir problemes.

Potser no serà enva que l’estat del benestar faci fallida. Tant de bo serveixi perquè d’unavegada per totes ens n’oblidem del que fan els altres, i comencem a qüestionar-nos seriosament quines coses podemfer nosaltres !

A la cap i a lafi, els que ens fa persones no és pas la capacitat de viure confortable icòmodament, sinó la capacitat d’apertura al món i l’empatia amb el dolor de lahumanitat, que no cal que sigui solament la del “ tercer món”, que aquesta “vesteix més” sinó que gairebé sempre passa per la dels cartrons del meu carrer, per la de l’avique viu a casa meva, per la de la parada de metro que creuo dia rere diai per la del segon segona de la meva escala.

Glòria Vendrell iBalaguer

Desembre del 2011

La manera de mirar

2011-12-01T12:59:00.001-08:00

" Vull anar pel món. Ser de tot arreu i no ser d'enlloc. Tot just he començat a veure coses i fa rodar el cap pensar en les que encara em queden per veure. Tans pobles, tans camins...

- Encara que acabessis veient tots els pobles de la terra, què? tots són, si fa o no fa, carrers drets o torts i cases apilotades.

- El que val- vaig contestar-li- és la manera que cadascú els mira."

Mercè Rodoreda

Proverbi dakota

2011-11-26T11:28:00.001-08:00

( Per a pares,mares i educadors )

De bon matí, elpare li diu al seu fill que cal acompanyarels cavalls al riu perquè beguin aigua i que caldrà que així ho faci cada dia.

El fill obedient fael que li mana el pare i observa que solament alguns cavalls beuen aigua, jaque alguns d’ells es queden pel camí, altres corren a altres llocs i altresfins i tot gandulegen i quasi no es belluguen...

Cada dia esrepeteix el mateix : el pare que li diu al fill que acompanyi els cavalls alriu i el fill que observa que no tots els cavalls beuen aigua.

Després de moltsdies passant el mateix , el fill li pregunta al pare :

- Per què he d’acompanyarcada dia tots els cavalls al riu, si molts no volen beure aigua?

I el pare li respon:

- Els mostremel camí per si un dia tenen set.

Cosmologia, filosofia , antiteologia o teologia ?

2011-11-24T14:39:00.001-08:00

La creación constituye el transfondo invisible de la evolución;

la evolución aparece como el primer plano visible de la creación

J.L. Ruiz de la Peña

Hem volgut substituir la seguretat de l’amor ( Déu)

per la seguretat del coneixement

( empirisme, ciència...)

J.M. Iglesias

Nila distribució atzarosa dels fets ni el desordre poden explicar per si mateixl’ordre: la selecció natural és un procés d’ordenació creatiu i no de l’atzar ( Dobzhanky )

Déu crea, però no crea res, ho crea tot. Crea creant. Déu posa l'ordre i les possibilitats de creació.“ Elbig bang” seria el primer moment visible de l’eternitat invisible. Déu fapossible la creació. Déu no crea ex-nihilo, sinó que crea des d’Ell mateix, desde la seva transcendència i del seu amor. Déu crea des de la “no-cosa”, però nodes del no-Ell.

Déués tot, però és un tot que nosaltres no podem concebre perquè està per sobrede les nostres teories. Déu està més enllà de tot, però no hi ha res fora deDéu. El nostre món finit està en el si de Déu.

La qüestió fonamental que ens ocupa té unavessant filosòfica prèvia que mai es resoldrà amb una argumentacióexclusivament cosmològica.

Avui en dia hi ha bastant de consens entre elsfísics, en que es pot arribar a 3 minuts abans del big bang, però mésenllà d’això, ningú sap res. La determinació de l’univers no és un problema del’exclusiva competència dels cosmòlegs. Qualsevol teoria ha d’incloure una altadosis de presumpcions filosòfiques ( o inclús teològiques o antiteològiques)

Ha hagut un canvi substancial : hem passat deldeterminisme de la física clàssica al indeterminisme de la física quàntica. Hiha processos físics i biològics no analitzables en termes de cadenes causalsconvencionals, ja que procedeixen per salts quàntics ( mutacions, atzar)imprevisibles.

La física quàntica ha establert un nexe entrela física i el psíquic, al afirmar que no es pot fixar la posició d’unapartícula sense la intervenció d’un observador : l’home resta de nou en elcentre de l’univers, d’on Copèrnic l’havia desplaçat.

( apunts d'antropologia teològica i retalls del llibre

" Teologia de la Creación" de Ruiz de la Peña)

http://gloriavendrellbalaguer.blogspot.com/2011/10/algunes-questions-de-les-relacions.htmlhttp://gloriavendrellbalaguer.blogspot.com/2011/10/algunes-questions-de-les-relacions.html

Fés-ho córrer si creus que tinc raó:

2011-11-22T01:31:00.001-08:00

He sentit de bonmatí les notícies, com cada dia , i m’he quedat perplexa al sentir que un àrbitre podrà aturar un partit si algú ofèn algúamb insults homòfobs ( marica, maricon...)

No se si riure oplorar, la veritat....em sembla molt bé que es vulguin regular les constantsfaltes d’educació, però fem-ho bé si us plau!

Per què solamentels insults homòfobs? i per què no totsels altres?... QUÈ PASSA AMB LES MARESVILIPENDIADES DES DE SEMPRE i CONTÍNUAMENT AMB EL “ FILL I FILLA DE PUTA” ??

No estem ( diuen)en una societat d’iguals ? doncs jo reivindico la meva part, que pel quesembla, a tothom li ha passat curiosament per alt.

Glòria Vendrell iBalaguer

Al teu costat

2011-11-18T09:31:00.001-08:00

No em seavenir a aquests canvis implacables

que amb passes lentes i segures

van canviant la teva pell, el teu semblant

i el més trist: la teva ment...

No se si és tristesa el que sento

o tendresa infinita

o una mena de gratitud

que vessa per tot arreu.

El pas del temps ha capgirat les coses :

em vas donar la vida,

em vas fer aixopluc en el teucos,

em vas donar la ma en les primeres passes,

em vas guarir, abraçar, cuidar,

consolar i estimar...

No se si en sabré, però ara em toca a mi

donar-te la vida.

Vull oferir-te un lloc tranquil en el meu cor,

et vull donar la ma en les últimes passes,

vull cuidar-te, abraçar-te, guarir-te,

consolar-te i estimar-te,

tant com pugui.

És que et miro i m’adono que

una mica ja no hi ets,

que a poc a poc ens vas deixant...

Quedaran els teus cabells blancs,

la teva pell de colònia,

les mans i els peus, rossegats artríticament,

la teva panxa rodona,

les dents gastades,

els turmells inflats,

el teu somriure de nena,

la cara feliç

i la teva candorosa simplicitat.

No me’n se avenirencara

del que està passant

i molt menys del quepugui passar demà,

però tu no etpreocupis per res,

que passi el quepassi,

quan miris a tort i adret,

en siguis conscient ono,

jo seré sempre allí,

al teu costat.

Glòria Vendrell i Balaguer

novembre 2011

Exempció de l'IBI per a l'Església?

2011-11-16T10:06:00.001-08:00

(Jorge González) .- En estos díasse han levantado voces que solicitan que la iglesia deje de estar exentadel pago del IBI, el impuesto de bienes inmuebles, porque es un privilegio yporque en estos tiempos de crisis los ayuntamientos no se pueden permitirel renunciar a la recaudación por este concepto.

Quiero con esta entrada aclarar algunas cosas sobre este supuesto privilegio dela Iglesia católica, haciendo dos consideraciones.

PRIMERA CONSIDERACIÓN

La exención del IBI (Impuesto sobre Bienes Inmuebles) no es un privilegioespecial de la iglesia católica.

Por ley, están exentos de IBI:

• Servicios públicos (defensa, seguridad, Educación y Serviciospenitenciarios).

• Los inmuebles destinados a usos religiosos por aplicación de convenios con laSanta Sede, con la Federación de Entidades Religiosas Evangélicas, con laFederación de Comunidades Israelitas y con la Comisión Islámica.
• Pertenecientes a gobiernos extranjeros o que les sea de aplicación laexención por convenios internacionales.
• Los pertenecientes a Cruz Roja.
• Los terrenos ocupados por las líneas de ferrocarriles y los edificiosenclavados en los mismos terrenos.
• Col • legis concertados.
• Pertenecientes al patrimonio histórico-artístico.
• Entidades sin fines lucrativos
Y no digamos las ventajas fiscales de que gozan partidos políticos ysindicatos: No deben declarar ingresado por cuotas, las subvenciones, lasdonaciones, los rendimientos de sus actividades económicas, los rendimientosprocedentes de las rentas de su patrimonio.
Pues ya ven:
Nadie pide que partidos políticos y sindicatos renuncien a sus enormes ventajasfiscales.
Nadie que paguen el IBI las mezquitas o templos budistas.
Nadie clama por el pago del IBI de embajadas o Colegios, o grandes palacios.
Ni exigen que lo pague el ejército o las comisarías, las estaciones de RENFE olas prisiones.
Nada de nada, pero que lo pague la Iglesia.

SEGUNDA CONSIDERACIÓN

Lo que se pide el pago del IBI por parte de la Iglesia para que en un momentode crisis los ayuntamientos necesitan ese dinero. Pues se me ocurrenvarias cosas.Pero sólo me detendré en una de ellas.

Esta crisis está generando evidentemente una gran pobreza.

¿Qué hacen los pobres las embajadas, los propietarios de los grandes palacios,las mezquitas ...?

¿Qué hacen por ellos los ayuntamientos?
Porque a Cáritas llegan cada día personas enviadas por sus ayuntamientos paraque les demos una mano, ya que ellos justos de presupuesto.
No les envían a los sindicatos ni los partidos, en las mezquitas o sinagogas,embajadas o legaciones diplomáticas.
No, los envían a las parroquias.
En esta parroquia de un servidor llevamos atendidas más de 250 personas sintrabajo, de las que ya han conseguido trabajo más de ochenta.
Ayudamos con alimentos a treinta familias a las que se llena el carrito de lacompra dos veces al mes. Y no es nada. Tengo compañeros que atiendena ciento cincuenta familias.
Pues ya ven la solución. Que el IBI lo pague la Iglesia para ayudar asalir de la crisis. Justo a la institución que más está haciendo parasacar adelante a esta gente, justo a la misma, que le suban los impuestos.
Y los partidos y sindicatos, tan solidarios ellos, no renunciarán a alguno desus privilegios?
¿Nadie va a pedir que paguen el IBI las embajadas de EEUU, Rusia, Cuba o China? ¿Nadieexigirá impuestos a las mezquitas? Y en Renfe? Y a la duquesa de Alba?
Pues no, que pague la Iglesia.
Y mientras, los ayuntamientos enviándonos pobres porque ellos no tienenpresupuesto.
Ayer nos llegaron dos familias derivadas desde la Junta Municipal.
Resulta divertido: Iglesia, que paguen ustedes el IBI, que hay que salir de lacrisis, y de paso que me atiendan a estas familias, que me he quedado sinpresupuesto.

Jorge González, rector de beata María Ana Mogas,

del barrio Tres Olivos deMadrid

Mel - Món boig

2011-11-16T09:20:00.000-08:00

(ahir a TV3 )

Més enllà de la tristesa

2011-11-14T14:37:00.001-08:00

No m’agrada gairela tardor. La llum és baixa i tènue, la humitat és alta i els dies curts.

Però els bolets síque m’agraden i les olors del bosc. Im’agrada també l’escalforeta de les castanyes, que cada any posen a la plaça del'ajuntament , castanyeres i castanyers.

M’agrada sobretotla meva finestra encarada al sol, que cada matí em saluda i em diu “ bon dia”malgrat tot. Són d’un preciós que enlluerna, les fulles vermelloses que emdeixa veure. Tan punt les miro, hi són. Sempre hi són. Cada any,puntualment, pinten de color les parets,que sense elles resultarien tristes i avorrides.

Passa el mateix ambmoltes altres coses. Més enllà de la tristesa ,no hi ha res que no m’agradi del tot, seria injust dir el contrari.

A vegades passencoses sobtades que un no hagués imaginat, i te les trobes a les mans com la rosada, lliscant per fora i mullantper dins. De tan estranyes que són, les voldríem llençar lluny, però no éspossible. I no tenim més remei que fer-les feixugues companyes nostres.

Quan aquestes cosesens toquen la vida, encara que sigui el seu voraviu, la llum es torna baixa itènue, com la tardor. Però m’adono de que sempre hi ha finestres obertes iencarades al sol. El panorama que deixen veure, pot ser que no sigui clar i nítid encara, però sé quearribarà el dia en que es podran veure coses tan boniques, com les fullesvermelloses, que puntualment pinten de claror i de color el meu matí.

GlòriaVendrell i Balaguer

14novembre 2011

Com l'oceà

2011-11-11T11:22:00.001-08:00

Andreoli Vittorino: "Carta a un adolescent "

(...) Una abraçada val més que una teoria sobre el dolor i que un tractat de psicologia escrit per savis que sovint no són pares i aconsellen els pares sobre el que han de fer. (...)

(...)Com l'oceà, després de la marea baixa, l'aigua recupera el seu nivell. Tot al voltant canviarà. El rompent que s'ha quedat despullat es tornarà a omplir de nou i els peixos tornaran i es renovarà el misteri de la vida (...)

L'esperança en la mort

2011-11-05T11:39:00.000-07:00

" Solamente quien puede reconocer una gran esperanza en la muerte,

puede también vivir una vida a partir de la esperanza (...)

El hombre tiene necesidad de eternidad y cualquier otra esperanza

es para él demasiado breve (...)

El hombre se explica solo si hay un amor que supere todo aislamiento,

incluso el de la muerte,

en una totalidad que transcienda el espacio y el tiempo.

El hombre encuentra su sentido más profundo solamente si hay Dios

Y nosotros sabemos que ha salido de su lejanía

y que se ha hecho cercano "

Benet XVI

No sé que és

2011-11-03T15:22:00.000-07:00

Cada matí, quan passo pel carrer de les casesboniques, per més que hi penso, no sabria dir perquè em sembla tan bonic:

No se si és la vellesa bella de les siluetes deles cases o si són les fulles plataneresque llisquen i dansen pel terra ,fins a fer cercles amarronats sota el troncdels arbres que les han deixat escapar. Nose si és l’ermita que es desvetlla somicant sobre les teulades o el murmuridels cotxes que passen i fugen, tacats de llum. No se si són les eixides matineres queendevino amb rosada. No se si és l’arbre de “ l'asilo” al costat de la campana que sempre calla. No se si és el lladruc profund o l’olor imprecisa...

No sé que és, ho confesso, però cada dia quanhi passo em sento afortunada de no saber-ho. Si ho sabés potser ja no seria tanbell.

Glòria Vendrell i Balaguer

novembre 2011

El Senyor bolet

2011-11-01T13:42:00.000-07:00

No feia massa que haviacomençat l’escola i va arribar la tardor. La senyoreta va explicar als nens i a les nenes , que a la tardor queien les fulles delsarbres i que als boscos, al cap d’unsdies de pluja hicomençarien a sortir bolets.

I així va ser.

Però ara us explicaré la Història d’un bolet bonic i rodonet

que va anar a parar a la classe del menjador dels més

petits:

- Bondia !!!!!!! –- va cridar el senyor bolet

- Ssshhhttttt.... no facis soroll li va contestar l'ocellet

Picasoques- que volten pel bosc uns senyors amb uns cistells

molt grans. Si et veuen t'agafaran i et posaran dins del seu

cistell amb els altres bolets. Com que estaves dormint no t'has

adonat de res sssshhhhttttt..... que em sembla que s'acosten...

El Senyorbolet es va quedar tan espantat que va inflar les galtones, va tancar els ulls i vacomençar a tremolar

- Ai, ai, ai....quina por.....

Quan van marxar els homes queposaven els bolets dins dels cistells, el Picasoques va tenir molta pena de deixar solet el senyorbolet, que no parava de plorar tot sol al mig del bosc...

- Em sembla queet podré ajudar : jo visc al pati d’unaescola on hi ha uns nens i unesnenes, que estarien encantats de conèixer-te.

Com que elsenyor bolet era molt grassonet i pesavamassa pel nostre ocellet Picasoques, van trigar més del que pensaven en arribar-hi, i quan per fi ho van aconseguir,al pati no hi van trobar ningú. Eramigdia i els nens i les nenes estaven dinant a la classe delmenjador.

L’ocelletPicasoques va explicar-los que el senyorbolet no tenia cap lloc per viure, perquè el bosc era massa perillós perquès’hi estigués allà tot solet. A més a més :hi podrien tornar els senyors dels cistells i emportar-se’l...

-Dit i fet !que no se’n parli més ! – van dir tots els nens i les nenes - es quedarà amb nosaltres !!!!!!

El senyorbolet content i agraït es va quedar aviure a la classe del menjador iquan els nens i les nenesacabaven de dinar , ell elsexplicava divertidíssims contes i boniquesaventures del bosc.

I vet aquí ungos, vet aquí un gat, aquest conte ja s’ha acabat!

Glòria Vendrell i Balaguer

octubre del 2011

In my place

2011-11-01T11:06:00.000-07:00

Video del Lluís :

Algunes qüestions de les relacions entre la fe i la ciència

2011-10-30T11:47:00.000-07:00

Del llibre " Teología de la creación"

de Juan L.Ruiz de la Peña

(...) la determinación del modelo del universo no es un problema de exclusiva competencia de los cosmólogos; cualquier teoría al respecto ha de incluir una alta dosis de presuposiciones filosóficas ( e incluso teológicas o anti-teológicas, lo que en el fondo es lo mismo ) (...)

Cuando los científicos menosprecian la filosofía corren el riesgo de ser atrapados por filosofías no científicas que pueden frenar o aún hacer descarrilar el tren de sus investigaciones (...)

Los teólogos, habituados por su oficio a discernir la fe de las interpretaciones de la fe,deben aprender a discernir análogamente en el discurso científico, lo que pertenece a la " física" de lo que pertenece a la interpretación metafísica (...) Es inevitable que los " físicos " hagan metafísica; tan inevitable al menos como que los teólogos hagan teología, en vez de limitarse a repetir tediosamente el Credo (...)

La ciència no és l’únic accés a la veritat, ja que noexisteixen ni fets científics absoluts ni teories en sentit estricte. Tot fetcientífic no deixa de ser res més que una teoria, ja que està determinat perinterpretacions i és resultat de certes decisions, les quals per se, nopoden ser empíriques i per tant doncs, pressuposen un cert tipus de fe.

Tota activitat científica inclounecessàriament una pre-comprensió no justificable científicament. És impossiblefer ciència sense un univers previ de conviccions, sospites, hàbits mentalsetc.

La física no pot prescindir de la meta-física.Serveixi d’exemple que avui en dia ,de fet les qüestions actuals sobre lesciències de la naturalesa, estan portades endavant, no pas per científics, sinóper filòsofs.

Així doncs, si la veritat de la ciència no és nitota ni la única ni la última, s’imposen altres formes de coneixement i dediscurs. Tenim Necessitat d'un autèntic diàleg entre ciència i filosofia. Cal una reflexió filosòfica que complementi lacientífica. Es demana un pas endavant: de la física a lametafísica, però d’una manera programada: cal una ontologia en la qual hi càpiguen elsresultats de les investigacions empíriques.

Tot el que s’ha dit fins ara, conseqüentment,obre el camí per a la convalidació del discurs religiós, que és capaç de veritat i d’intel·ligibilitat . Es tractad’un logos raonable i significatiu , en relació a ladotació de sentit de la realitat. La fe cristiana està inclosa en aquest gèneredel discurs religiós. El logos cristià no esclareix el misteri de larealitat, però sí que l’il·lumina.

Es tracta d’una fe reconciliada amb la raó, jaque pretén les mateixes coses que ella, tot i que no de la mateixa manera. Lafe suposa una cosmovisió, en la qual hi cap perfectament la ciència: mentre quea la ciència li correspon el “ com? ” , el “ quan? ” i el “ on? ”, a la fe licorrespon el “ per què ?”. la fe és autònoma respecte a la ciència, tot i queambdues es necessiten, per saber quins són els seus límits.

.- Conclusions

v La ciència és bona i és bo que la racionalitatcientífica sigui materialista, pel que fa al seu objecte i reduccionista, pelque fa al seu mètode, ja que aquesta i no una altra, és la seva naturalesa.

v És dolent que la racionalitat científica i elconeixement que se’n deriva d’ella, sigui la norma canònica, única o suprema.Per aquest camí, la ciència degenera encientifisme, pervertint-se i traint la seva genuïna raó de ser.

v La racionalitat científica és exacte, però incompleta ipenúltima . La fe porta al repte de les últimes preguntes.

v Fe i ciència són companyes de viatge,però encamins paral·lels. Per tant no es poden contradir.

La pau

2011-10-29T08:40:00.000-07:00

Del papa Benet XVI en la jornada

d'oració per la pau

a Assís 2011

En nombre de la fe cristiana se ha recurrido a la violencia en la historia.Lo reconocemos llenos de vergüenza. Pero es absolutamente claro que éste hasido un uso abusivo de la fe cristiana, en claro contraste con su verdaderanaturaleza(...)

La Cruz de Cristo es para nosotros el signo del Dios que,en el puesto de la violencia, pone el sufrir con el otro y el amar con el otro.Su nombre es “Dios del amor y de la paz“ (2 Co 13,11). Es tarea de todos losque tienen alguna responsabilidad de la fe cristiana el purificarconstantemente la religión de los cristianos partiendo de su centro interior,para que – no obstante la debilidad del hombre – sea realmente instrumento dela paz de Dios en el mundo(...)

Pero el “no“ a Dios ha producido una crueldad y unaviolencia sin medida, que ha sido posible sólo porque el hombre ya no reconocíanorma alguna ni juez alguno por encima de sí, sino que tomaba como normasolamente a sí mismo. Los horrores de los campos de concentración muestran contoda claridad las consecuencias de la ausencia de Dios (...)

Hay una concepción y un uso de la religión por la que esta seconvierte en fuente de violencia, mientras que la orientación del hombre haciaDios, vivido rectamente, es una fuerza de paz (...)

( los agnósticos )

buscan la verdad, están en la búsqueda de Dios. Personascomo éstas no afirman simplemente: “No existe ningún Dios“. Sufren a causa desu ausencia y, buscando lo auténtico y lo bueno, están interiormente en caminohacia Él. Son “peregrinos de la verdad, peregrinos de la paz“. Planteanpreguntas tanto a una como a la otra parte. Despojan a los ateos combativos desu falsa certeza, con la cual pretenden saber que no hay un Dios, y los invitana que, en vez de polémicos, se conviertan en personas en búsqueda, que nopierden la esperanza de que la verdad exista y que nosotros podemos y debemosvivir en función de ella.

Pero también llaman en causa a los seguidores de lasreligiones, para que no consideren a Dios como una propiedad que les pertenecea ellos hasta el punto de sentirse autorizados a la violencia respecto a losdemás. Estas personas buscan la verdad, buscan al verdadero Dios, cuya imagenen las religiones, por el modo en que muchas veces se practican, quedafrecuentemente oculta.

Que ellos no logren encontrar aDios, depende también de los creyentes, con su imagen reducida o deformada deDios. Así, su lucha interior y su interrogarse es también una llamada a loscreyentes a purificar su propia fe, para que Dios – el verdadero Dios – se hagaaccesible.

El sofriment múltiple

2011-10-20T14:56:00.000-07:00

"Al servicio de una vida más humana"

document dels bisbes bascos del 1992

Plantear un ideal de vida sana y feliz que desconozca la contradicción yno asuma

el sufrimiento múltiple del hombre es plantear algo irreal e ilusorioque no responde

a los interrogantes más dramáticos del ser humano.(…)

Por otra parte, ¿quéhacer ante el sufrimiento de los demás,

cómo cerrar los ojos ante tanto dolor ydesgarro?

¿Cómo construir mi propio bienestar cuando tantos hombres

y mujeresson destruidos por el sufrimiento lejos o cerca de mí?(…)

La enfermedad se nospuede presentar como algo absurdo,

irracional e injusto. En realidad, nos estárevelando nuestra

condición de criaturas frágiles y vulnerables.

Puede ser elmomento del realismo y

la aceptación humilde de nuestra contingencia.

Es pot cantar de moltes maneres

2011-10-14T09:57:00.000-07:00

La meva heretat

2011-10-12T03:16:00.000-07:00

..." He fet brotada en la possessió del Senyor, en la seva heretat;

Allí he crescut com els cedres del Líban,
com el bàlsam sota les neus del Sarion.

Allí he crescut com les palmes d'en Gadi,
com els baladres de Jericó.

Allí he crescut com les oliveres de la plana,
com els plàtans vora les aigües..."

Sir 24, 13-14

Trista uniformitat

2011-10-10T09:01:00.000-07:00

Havia una vegada untren que viatjava pel món sense parar. Tothom que hi pujava quedava admirat delservei que prestava : bell, adient, sempre a punt...

Però va arribar undia en que les rodes es van cansar de sempre rodar i van voler ser seients perseure, i el motor va decidir ser finestra, per descansar de tant engegar iparar, i les portes van voler ser escales i les escales portes...

Tot d’una, tots vanvoler fer de tot.... però va passar que el tren no arrencava, no corria, noviatjava... i al final va deixar de ser un tren.

Sí que el van ferservir per altres coses : primer va anar a un museu de ferrocarrils, desprésva servir de ferralla i de desguàs ...

Però mai més vatornar a ser allò tan bonic, que qui el va construir havia somiat.

GlòriaVendrell i Balaguer

Octubredel 2011

No calen paraules

2011-10-04T10:10:00.000-07:00

Cristina

2011-10-01T11:15:00.000-07:00

¡ Cuántos días ociosos he sentido pena por el tiempo perdido!

¿ pero ha sido perdido alguna vez Señor?

¿ no has tenido Tú mi vida cada instante en tus manos?

Escondido en el corazón de las cosas

Tú nutres las semillas y las tornas en brotes

y los capullos en flores

y las flores en frutos.

Estaba yo dormitando, rendido en mi lecho,ocioso

y pensaba que no hacía cosa alguna .

Cuando desperté en la mañana

vi mi jardín lleno de flores maravillosas

Rabindranath Tagore

Setembre es vesteix de noces

2011-09-25T14:39:00.000-07:00

El millor

2011-09-17T04:48:00.000-07:00

Als principis tot plegat és una barreja d’il·lusió i de temors : moltsnervis, moltes inseguretats, moltes impaciències i inexperiències, molt detreball i de renúncies, però també moltes ganes i moltes esperances.

Ara que està a punt de néixer el primer nét i que després de que marxila quarta filla , ens quedarem a casa amb els últims que van arribar, els bessons, és com si obligada i necessàriament hagués derecapitular.

Vam començar dos i al final quedarem els dos altre cop. Ha de ser així.És trist i bonic alhora.

Us miro, em miro... i sento molta gratitud .

No sé si la nostra família és bonica o lletja, perfecte o imperfecte, però sí sé que a mi em semblameravellosa. És la que tinc , la que se’ns ha regalat. Sense cap mena de dubte,és el millor que he tingut a la meva vida !

L’amor que us tinc s’ha anat modelant, ha anat aprenent a poc a poc, aser més autèntic. Em sembla que hores d’ara ha arrelat molt fons, tan fons queles seves arrels han traspassat la frontera del temps i de l’absència.

Glòria

Un rayo de belleza que nos golpea

2011-09-03T09:36:00.000-07:00

Papa Benet XVI. Audiència general del dimecres 31-8-11

En esteperiodo he recordado muchas veces la necesidad de todo cristiano deencontrar tiempo para Dios, a través de la oración, en medio de las muchasocupaciones de nuestra jornada.

El Señor mismo nos ofrece muchas ocasionespara que nos acordemos de Él. Hoy quisiera detenerme brevemente en uno de estosmedios que nos pueden conducir a Dios y ser, también, una ayuda paraencontrarnos con Él: es la vía de las expresiones artísticas, parte de esta“via pulchritudinis” -“vía de la belleza”- de la que he hablado tantas veces yque el hombre debería recuperar en su significado más profundo. Quizás os hasucedido que ante una escultura, un cuadro, o algunos versos de poesía o unapieza musical, sentís una íntima emoción, una sensación de alegría, percibísclaramente que frente a vosotros no hay solamente materia, un trozo de mármol ode bronce, un lienzo pintado, un conjunto de letras o un cúmulo de sonidos,sino algo más grande, algo que nos “habla”, capaz de tocar el corazón, decomunicar un mensaje, de elevar el ánimo. Una obra de arte es fruto de lacapacidad creativa del ser humano, que se interroga ante la realidad visible,que intenta descubrir el sentido profundo y comunicarlo a través del lenguajede las formas, de los colores, de los sonidos. El arte es capaz de expresary hacer visible la necesidad del hombre de ir más allá de lo que se ve,manifiesta la sed y la búsqueda de lo infinito. Incluso es como una puertaabierta hacia el infinito, hacia una belleza y una verdad que van más allá delo cotidiano. Y una obra de arte puede abrir los ojos de la mente y delcorazón, empujándonos hacia lo alto.

Hayexpresiones artísticas que son verdaderos caminos hacia Dios, la Bellezasuprema, que incluso son una ayuda para crecer en la relación con Él, en laoración. Se trata de las obras que nacen de la fe y que la expresan. Un ejemplolo tenemos cuando visitamos una catedral gótica: nos sentimos cautivados porlas líneas verticales que se elevan hasta el cielo y que atraen nuestra miraday nuestro espíritu, mientras que, a la vez, nos sentimos pequeños o tambiéndeseosos de plenitud... O cuando entramos en una iglesia románica: nos sentimosinvitados de un modo espontáneo al recogimiento y a la oración. Percibimos queen estos espléndidos edificios se recoge la fe de generaciones. O bien, cuandoescuchamos una pieza de música sacra que hace vibrar las cuerdas de nuestrocorazón, nuestro ánimo se dilata y se siente impelido a dirigirse a Dios. Meviene a la memoria un concierto de música de Johann Sebastian Bach, en Munich,dirigido por Leonard Bernstein. Al final de la última pieza, una de lasCantatas, sentí, no razonando, sino en lo profundo del corazón, que lo quehabía escuchado me había transmitido verdad, verdad del sumo compositor queme empujaba a dar gracias a Dios. A mi lado estaba el obispo luterano de Munichy espontáneamente le dije: “Oyendo esto se entiende: es verdadera, es verdaderala fe tan fuerte y la belleza que expresa irresistiblemente la presencia de laverdad de Dios”. Cuántas veces cuadros o frescos, frutos de la fe del artista,con sus formas, con sus colores, con sus luces, nos empujan a dirigir elpensamiento hacia Dios y hacen crecer en nosotros el deseo de acudir a lafuente de toda belleza. Resulta profundamente cierto lo que escribió un granartista, Marc Chagall, que los pintores han sumergido, durante siglos, suspinceles en el alfabeto de colores que es la Biblia. ¡Cuántas veces lasexpresiones artísticas pueden ser ocasiones para acordarnos de Dios, paraayudar a nuestra oración o para convertir nuestro corazón! Paul Claudel, famosopoeta, dramaturgo y diplomático francés, al escuchar el canto del Magnificatdurante la Misa de Navidad en la basílica de Notre Dame, París, en 1886,advirtió la presencia de Dios. No había entrado en la iglesia por motivos defe, sino para encontrar argumentos contra los cristianos. Sin embargo la graciade Dios actuó en su corazón.

Queridosamigos, os invito a redescubrir la importancia de este camino también para laoración, para nuestra relación viva con Dios. Las ciudades y los países de todoel mundo contienen tesoros de arte que expresan la fe y nos recuerdan larelación con Dios. Que la visita a lugares de arte no sea sólo ocasión deenriquecimiento cultural, sino que se pueda convertir en un momento de gracia,de estímulo para reforzar nuestro vínculo y nuestro diálogo con el Señor, paradetenerse a contemplar -en la transición de la simple realidad exterior a larealidad más profunda que expresa- el rayo de belleza que nos golpea, quecasi nos “hiere” y que nos invita a elevarnos hacia Dios. Termino con unaoración de un Salmo, el Salmo 27: “Una sola cosa he pedido al Señor,y esto eslo que quiero: vivir en la Casa del Señor todos los días de mi vida, para gozarde la dulzura del Señor y contemplar su Templo” (v.4).Esperemos que el Señornos ayude a contemplar su belleza, ya sea en la naturaleza o en las obras dearte, para ser tocados por la luz de su rostro y así poder ser nosotros luzpara nuestro prójimo.

La mar

2011-08-31T10:37:00.000-07:00

contemplo mon no-res

contemplo el mar i el cel, i llur grandesa

m'aixafa com un pes.

Jacint Verdaguer

A la vida o al cor quelcom li prenen

les ones que se'n van;

si no tinc res, les ones que ara vénen,

digueu-me: què voldran?

Jacint Verdaguer

Per què escriure més versos en l'arena?

Platja del mar dels cels,

quan serà que en ta pàgina serena

los escriuré amb estels?

Jacint Verdaguer

Necesito del mar porque me enseña:

no sé si aprendo música o conciencia:
no sé si es ola sola o ser profundo
o sólo ronca voz o deslumbrante
suposición de peces y navios.
El hecho es que hasta cuando estoy dormido
de algún modo magnético circulo
en la universidad del oleaje.
No son sólo las conchas trituradas
como si algún planeta tembloroso
participara paulatina muerte,
no, del fragmento reconstruyo el día,
de una racha de sal la estalactita
y de una cucharada el dios inmenso.

Pablo Neruda

Voluntad de sentido

2011-08-29T00:46:00.000-07:00

Del libro de Viktor Frankl: " La presencia ignorada de Dios. Psicoterapia y Religión"

El ser humano es un ser de por si ya orientado a un sentido, aunque apenas conozca este último. Se trata de un preconocimiento del sentido. Esta especie de premonición constituye la base de lo que llamamos “ voluntad de sentido”. Lo quiera o no, lo reconozca o no, el hombre cree en un sentido desde que comienza a respirar. Incluso el suicida cree en un sentido, si no de la vida, al menos de la post-vida, de la muerte… Si de veras no creyera nada en ningún sentido, ni siquiera sería capaz de mover un dedo o de tomar la determinación de suicidarse.

Vivimos en una época caracterizada por un sentimiento de falta de sentido.

No hay ninguna situación en la vida que realmente carezca de sentido.

A cada pregunta corresponde solo una respuesta, la correcta, y a cada problema sólo una solución, la que vale; así también a cada situación corresponde un solo sentido, que es el único verdadero.

El sentido ha de ser encontrado pero no producido. Lo que puede ser producido es o un sentido subjetivo o una simple sensación de sentido o… el absurdo (…) Ahora bien, el sentido no solo debe, sino que también puede ser encontrado. La conciencia es el órgano del sentido (…) J.C. Crumbaugh y L.T. Maholick afirman que descubrir formas de sentido no sólo en lo real, sino aún en lo posible, es una facultad propiamente humana.

El sentido es un muro tras el cual no podemos volver hacia atrás, más bien hemos de aceptarlo sin condiciones. Hemos de aceptar este último sentido, porqué más allá de él no es posible seguir preguntando, y esto no es posible, porque al tratar de responder a la pregunta por el sentido del ser, nos encontramos siempre con el ser del sentido.

Albert Einstein dice que preguntarse sobre el sentido, significa ya tener religión y para Paul Tillich, ser religioso significa preguntarse apasionadamente por el sentido de nuestra existencia.

La tarea de una situación consiste en realizar su sentido. Y lo que al mismo tiempo nos da, es la posibilidad, mediante el desempeño de dicha tarea, de realizarnos a nosotros mismos. Cada situación es un llamamiento que debemos escuchar y al que debemos obedecer.

Dios Padre

2011-08-29T00:40:00.000-07:00

Del libro de Viktor Frankl : " La presencia ignorada de Dios. Psicoterapia y religión "

Dios no es una “ imagen del padre”, sino el padre de una imagen de Dios. Para nosotros no es el padre el prototipo o imagen ideal de toda divinidad, sino más bien exactamente lo contrario. Dios es el prototipo de toda “ paternidad”. El padre solo es el primero ontogenética, biológica y biográficamente; pero Dios es el primero ontológicamente.

Hay siempre en nosotros una tendencia inconsciente hacia Dios, es decir una relación inconsciente pero intencional hacia Dios. Y precisamente por ello hablamos de la presencia ignorada de Dios. Y si hablamos de Dios inconsciente, no quiere decir que Dios en si mismo y por si mismo sea inconsciente, significa más bien, que a veces Dios nos es inconsciente, que nuestra relación con él puede ser inconsciente, reprimida y por tanto oculta para nosotros mismos.

La neurosis. Psicoterapia y logoterapia

2011-08-29T00:34:00.000-07:00

Del libro de Viktor Frankl : " La presencia ignorada de Dios. Psicoterapia y Religión"

Allí donde el yo espiritual penetra y se mueve en una esfera inconsciente, como en su propio terreno, puede hablarse respectivamente de conciencia, amor o arte. Allí, donde por el contrario, el ello psicofísico, hace irrupción en la conciencia, hablamos de neurosis o de psicosis.

De las neurosis obsesivas a nivel no colectivo, sino individual, e incluso de toda neurosis pura y simplemente, puede en no pocos casos decirse esto: En la existencia neurótica se venga de si misma, la deficiencia de la trascendencia.

Existe una religiosidad latente aún en las personas declaradamente irreligiosas. Efectivamente, el médico con fe, no solo se limita a creer en su Dios, sino que juntamente cree también en la fe inconsciente del enfermo.

La logoterapia ni puede ni desea sustituir a la psicoterapia, sino solo completarla. No es moralizadora en su práctica, por la sencilla razón de que el sentido no puede prescribirse. El médico no puede dar sentido a la vida del paciente. El sentido no puede ser dado, sino que hay que encontrarlo.

Para la logoterapia, logos es equivalente a sentido. Efectivamente, la existencia humana sale de si misma en cuanto que apunta a un sentido. Así el ser humano en su existir no va tanto en pos de placeres o de poder, ni siquiera de una plena realización de si mismo, como llenar su vida de sentido. Por eso en la logoterapia hablamos de una voluntad de sentido.

La religión no es ningún seguro con vistas a una vida tranquila (…) La religión es algo más que un simple medio de evitar a la gente úlceras de estómago psicosomáticas (…) Ahora bien, por más que la religión sea, según su intencionalidad primordial, ajena a toda curación o profilaxis de tipo médico, sucede que en sus resultados, y no según su intención, produce efectos psicohigiénicos e incluso psicoterapéuticos, al originar en el hombre un sentido de alivio y anclarle en algo que no ha podido hallar en otra parte, a saber, en la trascendencia en el Absoluto. Por otra parte, también en la psicoterapia podemos ver que se da a veces, sin haberlo pretendido, un efecto análogo al que acabamos de describir, cuando en ciertos casos particulares, el paciente en el curso de su tratamiento, se remonta a las fuentes, durante mucho tiempo cegadas y escondidas, de una fe primordial, inconsciente y reprimida (…) La dimensión en que avanza el hombre religioso es por tanto superior, tiene una mayor amplitud que la dimensión en que se desenvuelve algo como la psicoterapia. La irrupción de una dimensión en la otra más elevada no se da en un conocimiento, en un saber, sino en la fe.

Fe y ciencia

2011-08-29T00:29:00.000-07:00

Del libro de Viktor Frankl : " La presencia ignorada de Dios. Psicoterapia y religión "

Del mismo modo que la dignidad del hombre se funda en su libertad, una libertad que llega hasta el no, es decir hasta el punto en que el hombre puede incluso decidirse a cerrar sus puertas a Dios, así también la dignidad de la ciencia descansa en esa libertad incondicional que garantiza a la investigación su propia independencia; si la libertad humana está garantizada hasta el no, también la libertad de investigación ha de garantizarse, aún a riesgo de que sus resultados puedan llegar a estar en contradicción con la verdad de la fe. Porque solo de esta investigación militante puede surgir el triunfo consistente en una ordenación incontestable de sus resultados dentro de la verdad de la fe, que los sitúa en un orden superior.

Cuanto menos se aplique la psicoterapia a convertirse en servidora de la teología, tanto mayores serán los servicios que de hecho podrá prestar a esta última. No es menester, en efecto, ser sierva para poder servir.

El sufrimiento

2011-08-29T00:25:00.000-07:00

Del libro de Viktor Frankl : " La presencia ignorada de Dios. Psicoterapia y religión"

Tomemos por ejemplo el caso de un simio al que han puesto una inyección dolorosa con el fin de experimentar un suero ¿ podrá el animal comprender por qué sufre? (…) ¿ no habremos pues de aceptar que el mundo humano es a su vez superado por otro mundo a él inaccesible, cuyo sentido, o mejor , ultrasentido es lo único que precisamente podría hacer comprender al hombre el sentido de su sufrimiento?

Solo el ser humano es capaz de transformar el dolor o el sufrimiento en un logro positivo.

La muerte

2011-08-29T00:21:00.000-07:00

Del libro de Viktor Frankl : " La presencia ignorada de Dios. Psicoterapia y religión"

He visto morir a ateos convencidos, que en la hora suprema han dado testimonio de lo que jamás durante décadas, hubieran estado en condiciones de anticipar a nadie, a saber, de un sentimiento de seguridad, de descanso sereno, que no solo se burla de su ideología pasada, sino que tampoco se puede intelectualizar o racionalizar. De profundis resuena algo, brota algo, surge una confianza total que no sabe a quien se dirige ni en qué confía (…) El enfermo que goza de lucidez debiera comprender que todo lo tiene perdido, si embargo sigue esperando, espera hasta el fin ¿ qué es lo que espera? La esperanza de estos enfermos, que en primera línea puede tratarse de una esperanza ilusoria de curación en este mundo y solo en un fondo más o menos recóndito deja entrever un sentido trascendental, debe ser inherente a la propia esencia del hombre, que nunca puede estar sin esperanza; apunta sin duda a una consumación futura en la que es razonable y natural creer, aún para el hombre sin dogma.

El médico

2011-08-28T12:06:00.000-07:00

Del libro de Viktor Frankl : " La presencia ignorada de Dios. Psicoterapia y religión"

Lo quiera o no, el médico es llamado hoy a tener que dar consejo en cuestiones de angustia vital ajenas a toda enfermedad ( …) Se trata de un papel que el médico es forzado a desempeñar (…) El médico debe consolar las almas. En ningún caso es esto misión exclusiva del psiquiatra. Es simplemente tarea de todo médico en ejercicio. Personalmente estoy convencido de que las milenarias palabras de Isaías: “consolad, consolad a mi pueblo” no sólo siguen siendo actuales en nuestro tiempo, sino que también van dirigidas al médico.

La libertad

2011-08-28T11:49:00.000-07:00

Del libro de Viktor Frankl : " La presencia ignorada de Dios. Psicoterapia y religión"

Toda libertad tiene un “ de qué” y un “ para qué”. Es decir que su yo tiene libertad frente a su ello. El hombre es libre para ser responsable. En este sentido María von Ebner-Eschenbach dijo: “ se dueño de tu voluntad y siervo de tu conciencia”.

Ser libre es poca cosa, no es nada sin un “ para qué”, pero ser responsable no lo es todo, sin un “ ante qué”. El hombre es libre frente a su conciencia, pero esta libertad consiste sola y únicamente en elegir entre dos posibilidades : o seguir el dictamen de la conciencia o hacer caso omiso de sus advertencias.

La religiosidad

2011-08-28T11:42:00.000-07:00

Del libro de Victor Frankl : " La presencia ignorada de Dios. Psicoterapia y religión"

La religiosidad es íntima al hombre en un doble sentido: está en lo más hondo de él, y como el amor, se halla también bajo la protección del pudor.

La religiosidad no podría originarse en ningún inconsciente colectivo, por pertenecer a las decisiones personales, mejor, a las más personales y propias del yo; estas decisiones pueden muy bien ser inconscientes, pero como ya lo hemos demostrado hace tiempo, no por fuerza han de pertenecer a la esfera de los impulsos del ello.

La verdadera y auténtica religiosidad no tiene carácter impulsivo, sino decisivo; la religiosidad permanece con su carácter decisivo y deja de ser tal si se asimila a la impulsividad. Porque la religiosidad o es existencial o no es en absoluto.

En la medida en que la religiosidad inconsciente está reprimida, solo puede esperarse que allí donde no está del todo cegada, donde sobresale, aparezca adherida todavía a las vivencias de la infancia.

La religiosidad solo es auténtica allí donde es existencial, es decir allí donde el hombre no es de algún modo impulsado a ella, sino que él mismo se decide por ella. Ahora vemos que a este momento de la existencialidad viene a sumarse un segundo momento, el de la espontaneidad: la verdadera religiosidad, puesto que es existencial, ha de llegar a un punto en que brote espontáneamente. Jamás un hombre ha de ser apremiado a ello.

El inconsciente

2011-08-28T11:37:00.000-07:00

Del libro de Viktor Frankl : " La presencia ignorada de Dios. Psicoterapia y religión"

Los sueños son auténticos productos del inconsciente impulsivo y también del inconsciente espiritual.

El inconsciente no solo no es divino y ni siquiera omnisciente, sino que en la medida que encierra una relación inconsciente a Dios, no es un algo por si mismo, no es un ello independiente.

El inconsciente transcendental no es un inconsciente determinante, sino existente.